de Pallerols, un poble de la Garrotxa travessat pel riu Brugent, envoltat de
muntanyes verdes i volcans. Els dos quilòmetres de sender discorren en bona part
a la vora de les aigües d’una riera que flueix sorollosa fins a vessar-se en un afluent
de més cabal abans d’arribar al poble. El caminet s’endinsa en un bosc d’avellaners,
nogueres, alzines, roures, til∙lers, verns, pollancres i boix. La terra volcànica, negra i
tova, humida, et regala maduixes d’arboç a la vora del camí. Aquell estiu de fa tants
anys, em vaig acostumar a fer i desfer aquell itinerari cada dos o tres dies, cap a les
sis de la tarda, per anar a la biblioteca del poble a demanar en préstec alguna
novel∙la. En retornava una i me n’enduia una altra. I tot seguit, rabent, me’n tornava
a casa dels avis per on havia vingut.
Llegia compulsivament, en aquell temps en què
no existien els portàtils, ni tan sols els telèfons mòbils. Mil aventures vaig viure
sense moure’m del jardí del mas. Acabava de fer quinze anys. Era conscient que
tenia tota una vida per endavant per estudiar, viatjar, enamorar-me, volar... però
aquell estiu havia d’estar-me allà. Els pares volien que passés amb els avis tres
setmanes, abans d’anar-me’n de campaments als Pirineus. El lloc era preciós,
enmig de camps i boscos, la masia de pedra antiga. De nit, m’adormia sentint el
murmuri de les aigües del rierol que corria a prop. M’imaginava que s’enduien tot
allò que no m'agradava del món i de mi, i de seguida em venia la son.
Una d'aquelles tardes, tornant a casa, vaig creuarme amb un noi que devia tenir
uns disset anys, vestit amb pantalons curts i la camisa per fora, cabells llargs,
castanys, ulls grisos, de puresa absoluta, que em van mirar per uns instants. No
l’havia vist mai. Com és costum quan hom és troba algú al camí, ens vam fer una
breu salutació sense aturar-nos. En arribar al mas, va sortir a rebre'm en Sam, el gos
dels avis, un pastor alemany molt carinyós. —Vols que el proper dia et porti amb mi al
poble? —vaig dir-li mentre li feia festes.
Tres dies després havia acabat la meva lectura i vaig tornar a la biblioteca, aquesta
vegada amb en Sam corrent al meu costat. Estava ben content de fer aquell
passeig. En arribar a la biblioteca el vaig lligar a fora i vaig entrar a triar un llibre.
Aquell noi estava assegut al fons, llegint. M'hi vaig fixar de seguida. Va alçar la vista
i em va mirar amb aquells ulls grisos, inquietants, però alhora dolços. Em
vaig dirigir a una pretatgeria i vaig resseguir la filera de llibres. No em concentrava,
sabia que aquells ulls grisos m'observaven. Vaig agafar a l'atzar un llibre i vaig fer
veure que el fullejava. De reüll, vaig mirar cap on era ell. Efectivament, m'estava
mirant. Vaig enrojolir a l'instant i amb la necessitat de fugir, vaig dirigir-me
ràpidament al taulell. La bibliotecària em va indicar el dia màxim de préstec del
voluminós exemplar que m'estava enduent.
En Sam m'esperava a la porta. El vaig deslligar i em vaig dirigir al camí del bosc per
tornar a casa. Em vaig sentir molt tonta fugint d'aquella manera, però què hi podia fer
jo, era tant tímida...! En Sam anava i venia davant meu, jo anava més ràpida que
habitualment perquè estava enfadada amb mi mateixa. A mig camí, en Sam es va
quedar enrere, vaig girar-me i el vaig veure fent-li festes a aquell noi! Estava jugant
amb ell com si el coneguésl Es va apropar a mi amb en Sam al costat.
—M'encanten els gossos —va dir. —Em dic Daniel— i em va estendre la mà. —Jo
Sílvia —vaig contestar fluixet, donant-li la mà.
—T'he seguit —em va dir amb naturalitat. —Per què? —vaig replicar.
—Perquè si he d'esperar que acabis de llegir A la recerca del temps perdut per tornar-te a veure, m'hi puc morir! —va dir assenyalant el llibre que portava
abraça't al pit. Encara no havia ni mirat el títol! Perplexa, vaig observar la portada.
Marcel Proust. No sabia què dir. Aquell noi em volia tornar a veure?
—Puc acompanyar-te? —va dir. Vaig mirar en Sam i vaig pensar que ell em protegiria,
tot i que segurament no seria necessari. Vam avançar junts per l'estret sender.
Em va començar a parlar del llibre. L'havia llegit. —La primera part es diu Pel Camí de Swann. És un camí com aquest, que porta a casa d'en Swann, un veí del noi
protagonista. Aquest, que es diu Marcel, fa cada dia aquell camí per intentar veure a
la filla d'en Swann, Gilberte, de qui està secretament enamorat.
—I per què es titula A la recerca del temps perdut?' —vaig preguntar. —No ho sé del cert, potser perquè mai es va atrevir a dir-li que l'estimava. Va perdre massa el temps
observant-la de lluny. Va ser bastant covard, la veritat—. Es va quedar pensatiu i va
continuar: —Per a mi els llibres són com pantalles d'imatges esteses en un fil. Imatges
d'un passat que no és el meu, però jo hi sóc allà, vivint-lo. M'entens?—. No ho havia
pensat mai així. —Crec que sí, llegir és com viure altres vides, no?—, vaig respondre.
Ens vam aturar davant de casa dels avis. —Suposo que t’estaràs uns quants dies
aquí, per poder acabar el llibre—, va dirme. Li vaig contestar que només m’hi estaria
cinc dies més, perquè després me n’anava de campaments.
Va posar una cara com de decepció i em va dir: —Bé, si te n’has d’anar, no em puc
permetre perdre el temps. Visc al següent mas, pujant per aquest camí. Som veïns,
com la filla de Swann i en Marcel de la novel∙la. Vols que demà passi a buscarte i
pugem fins a la Font Grossa?— Li vaig dir que sí. Va somriure, es va ajupir a fer-li
unes festes a en Sam i es va acomiadar de mi dient-me: —Perfecte, passaré a les 10,
d’acord? —D’acord—, vaig contestar, i se’n va anar camí amunt amb les mans a les
butxaques i xiulant, ben content.
L’àvia ens havia vist per la finestra del primer pis. Va baixar a rebre’m i em va dir:
—Veig que has conegut el nét de Can Buixat. És un noi molt eixerit. Quan éreu ben
petits havíeu jugat junts. Després els seus pares van deixar de venir perquè viuen a
l’estranger. Però aquest any el noi ha decidit passar l’estiu amb els avis. Estan molt
contents.
—No me’n recordo. Quants anys tenia quan el vaig conèixer?
—Ui, eres petita..., tres o quatre anys!
Vaig pujar a la meva habitació. Em vaig mirar el llibre, no tindria temps de llegir-lo,
això quedava clar. El vaig fullejar, i entre les primeres pàgines hi vaig trobar un gran
trèbol de quatre fulles, sec. Vaig tocar delicadament amb un dit el símbol de la
fortuna. I vaig pensar que jo tampoc no podia perdre el temps.
Estava emocionada, nerviosa, contenta, el sol entrava per la finestra i il∙luminava
tota l’habitació. Tot era perfecte. L'endemà va arribar puntual. L’àvia el va fer passar al menjador. Els sentia xerrar animadament mentre baixava les escales, nerviosa. Ell estava assegut a un
tamburet, jugant amb en Sam, que no parava de moure’s, ben content.
Quan em va veure, va somriure. Ens vam saludar, i em va dir que en Sam volia
venir amb nosaltres. Vam dir adéu a l’àvia i vam sortir amb en Sam. No és gaire
llarga l’excursió a la Font Grossa, mitja hora a tot estirar.
La Font Grossa queda amagada en una zona obaga i humida, als peus de la
muntanya de la Salut, amb una vegetació tupida de roures, boix grèvol i
verns a la vora del torrent. Poc abans d’arribar a la font, es pot entreveure un mas
molt deixat, però habitat encara, perquè es veia una vaca a l’era. Ens vam aturar. En
Sam grunyia mirant cap el mas, com si ens volgués advertir d’algun perill. L’àvia
m’havia explicat que anant a la Font Fosca hi vivien tres germans, ancians, que no
es relacionaven mai amb ningú. Baixaven al poble molt d’hora, compraven el pa,
queviures, i tornaven a pujar. En Daniel s’hi volia apropar, però li vaig demanar que
no ho fes. Vaig tenir por. Vam continuar fins arribar a la font mentre en Sam
continuava allà, grunyint, però el vam cridar i finalment va córrer cap a nosaltres.
Vam seure allà, sentint la remor de l’aigua i la frescor de l’ombra. Vam parlar dels
tres germans, li vaig dir que em feia por estar-me allà per si apareixien, però ell em
va dir que no calia tenir por, que cada persona porta una història a dins, com si fos
un llibre, i que els germans devien tenir una història tràgica que els havia fet
recloure’s en aquella casa durant anys i anys. La gent els tenia por perquè no els
coneixia, la por a allò desconegut és molt habitual.
—Jo tampoc no et conec gaire i no m’has fet por—, vaig dir. —Sí, però estaves
intranquil·la quan et vaig parlar al bosc—, va contestar. Em vaig posar molt vermella.
—Ara ja saps alguna cosa més de mi, per això hi confies—, va afegir.
Em vaig quedar pensativa. Me n’havia d’anar al cap de pocs dies i em sabia greu
deixar aquella amistat. Em va mirar després d’un silenci, i em va dir: —Em sap greu
que te’n vagis.
—Per què? Voldries llegir-me?
—Sí, vull llegir-te, fins a l’última lletra, o fins on tu em deixis.
I així va ser com vam començar una història junts. Me’n vaig anar, però vaig tornar i
ell encara hi era, esperant-me. I després de tants anys encara hi és, i segueix
llegint-me, i jo a ell, fins que un dels dos arribi a l’última lletra.
________________________________
Relat premiat a l'11è. Concurs Somnis Daurats. Convocat per l'Associació de Veïns de la Plaça de Catalunya, de Manresa. 13 juliol 2016.
Comentarios
Publicar un comentario