A finals d'un estiu

Vaig obrir els finestrons. Ja era aquella hora del dia en què la tarda comença a decaure, en un d’aquells primers dies de tardor, en què el temps comença a canviar. Feia vent, el cel era gris, la llum era gris, però no se sentia l’esperada frescor d’octubre, sinó una estranya xafogor. Vaig tenir la sensació que hi havia quelcom inquietant a l’ambient. Més enllà dels patis, les cases veïnes del davant, llunyanes. Per una de les finestres del pis de dalt, s’escapava una fina i llarga cortina, subtil, com de gasa, blanca. El vent la feia onejar, ara a batzegades, ara deixant-la voleiar suaument. Dos pisos més avall, en un balcó, una noia jove i bonica es repenjava a la barana. El vestit d’estiu, de tirants, deixava al descobert la seva esquena i escot, el cabell recollit en un monyo, el cap girat, perquè pel que semblava, estava parlant amb una veïna, o veí, de l'edifici del costat que quedava fora de la meva àrea visual.  

Al pati de sota, una vela instal.lada per protegir els nens del veí del sol de l’estiu, saltava i lluitava per alliberar-se i sortir volant amb el vent. Vaig estar-me allà, dempeus, uns minuts. Havia vist tantes vegades aquells edificis, aquells veïns, però mai amb aquella llum, aquell vent, aquella estranya sensació... Vaig tornar a entrar. A dins ja hauria d’haver encès els llums del menjador, però no ho vaig fer. Vaig agafar una cadira i vaig seure mirant cap a la terrassa, on encara hi havia claror, una claror que es va anar apagant. Vaig estar-me allà fins que la veïna va acomiadar-se d’aquell amb qui parlava, fins que algú va recollir la cortina fugissera del pis de dalt, fins que la foscor va fer desaparèixer aquell quadre natural. Aleshores em vaig estirar al sofà, sense ganes d’encendre els llums, per por de tornar a la realitat, i em vaig quedar adormida, amb un son que no sabria dir si va ser inquiet o dolç, o les dues coses.