MISTERIS

A finals de juliol vaig arribar a casa dels avis, en un petit poble del Berguedà, un casalot antic de dos pisos. A banda i banda, hi havia dues cases semblants, del mateix estil i època, amb un gran jardí al darrere. Quan van morir els avis, fa anys, la meva mare i els oncles, van decidir conservar la casa per poder-hi passar els caps de setmana i vacances. Feia temps que no hi anava, perquè normalment prefereixo viatjar més lluny, però aquell any, quan vaig saber que cap dels oncles i cosins hi pensaven anar, un impuls em va portar a fer la maleta i instal·lar-m’hi per uns dies.

En obrir la porta, em vaig sentir com si estigués en una altra època. L’olor a tancat, els mobles antics, de fusta massissa, les enormes calaixeres de roure… I la taula del menjador, alta, gran i imponent, d’una bellesa rústica… em va semblar veure els rebesavis asseguts als extrems d’aquell formidable rectangle, i a cada costat un munt de fills, els més grans propers al pare, i els més petits prop de la mare, sopant, en silenci. Un miratge.

A finals de juliol vaig arribar a casa dels avis, en un petit poble del Berguedà, un casalot antic de dos pisos. A banda i banda, hi havia dues cases semblants, del mateix estil i època, amb un gran jardí al darrere. Quan van morir els avis, fa anys, la meva mare i els oncles, van decidir conservar la casa per poder-hi passar els caps de setmana i vacances. Feia temps que no hi anava, perquè normalment prefereixo viatjar més lluny, però aquell any, quan vaig saber que cap dels oncles i cosins hi pensaven anar, un impuls em va portar a fer la maleta i instal·lar-m’hi per uns dies.

Vaig començar a desfer la maleta. La meva roba, la vaig anar posant a l’armari: samarretes, texans, faldilles curtes… Vaig tenir la sensació que aquells vestits no s’esqueien en aquell escenari. Vaig imaginar que em trobava en un altre temps, un altre segle, i que corresponia pentinar-me amb un recollit baix, posar-me un vestit llarg amb davantal, un mocador al cap lligat al clatell i una camisa blanca amb màniga de fanal i puntes al coll, com al XIX. Em quedaria bé!

La resta del dia la vaig passar posant ordre, traient la pols de tot arreu i fregant. Al capvespre ja estava tot net i endreçat. Vaig fer-me el sopar i vaig pujar a dormir. Només em faltava passejar-me per la casa amb una espelma a la mà per semblar d’una altra època, però per sort a la casa hi havia aigua, llum i més o menys de tot, excepte aire condicionat i calefacció central.

Tan bon punt em vaig allitar, a les fosques, vaig sentir els múltiples sorolls de la casa.

Ja se sap, aquestes cases tan velles, amb bigues de fusta, no deixen de grinyolar.

Em vaig sentir molt cansada i vaig agafar el son de seguida, però a la nit em vaig despertar de sobte i em va costar saber on era. Em va inquietar una escletxa de pàl·lida llum a la paret de la dreta, perquè a casa meva la finestra queda al costat oposat de l’habitació. Amb els ulls entre oberts vaig intentar situar-me. Em va costar uns segons eterns adonar-me que no em trobava al meu pis, sinó a casa dels avis, i que la llum era la claror de la nit de lluna plena. Vaig tornar a tancar els ulls. La fusta vella del terra, o de les bigues, cruixia de tant en tant. La meva ment anava endreçant ràpidament tots els estímuls que a cada instant aconseguien desconcertar-me. Finalment em vaig tornar a adormir.

L’endemà vaig preparar-me un bon esmorzar. Havia portat de Barcelona una bona càrrega de provisions, però aviat hauria d’anar al poble a comprar verdura, fruites, pa i altres queviures frescos. Hi aniria l’endemà. Em vaig mirar els llibres que havia portat, perquè la meva intenció era gaudir del jardí i llegir tantes novel·les com fos possible, perquè durant l’any, amb la feina, ja se sap, una no té temps per literatures. Vaig triar-ne un: Misteris, de Knut Hamsun. Una novel·la de les acaballes del segle XIX. Perfecte. En sortir de l’habitació, vaig topar amb un objecte que hi havia al terra del passadís. Em vaig sobresaltar. Era una pilota. Què hi feia allà una pilota? Abans no hi era! Va caure per les escales. La vaig sentir saltar fins el primer replà, rebotar contra la paret i continuar baixant. Vaig quedar-me immòbil, intentant entendre com havia pogut aparèixer allà aquella joguina, mentre el soroll dels seus bots, cap a baix, arribava cada vegada més dèbil, però continu, com si l’escala no tingués fi. No era possible. La casa només tenia dos pisos. Vaig quedar-me immòbil fins que vaig deixar de sentir-la. Vaig baixar a poc a poc. Al final de l’escala, no hi havia rastre de la pilota. Vaig mirar per tot arreu. Res. A les meves mans, el llibre: Misteris.

Vaig intentar no donar més importància a aquest estrany incident. Em vaig asseure al jardí, sota la glorieta de ferro, disposada a començar la lectura. S’hi estava prou bé. La portada era suggerent: una dona jove de perfil, amb el cabell recollit al clatell, vestida amb un vestit llarg, ample, lligat al tors amb un cordill fi creuat, com d’estàtua clàssica, d’un to rosat, deixant entre entreveure els pits sota la fina gasa, una màniga lliscant per l’espatlla dreta, la mirada encuriosida, empenyent amb una mà una estreta porta d’arc conopial, d’estil gòtic, entre oberta, amb l’altra mà agafant-se la faldilla, massa llarga, a punt d’entrar en aquell indret misteriós que s’endevinava al darrere: un jardí amb roses blanques i xiprers, i un petit temple d’estil grec al fons. Reproduïa una pintura del XIX, sens dubte. Vaig buscar a la contraportada la referència: Psique entrant al jardí de Cupido, de William Waterhouse, un pintor prerafaelita.

De seguida em va enganxar la lectura. Aquell protagonista, jove, ric, estrafolari i misteriós, sempre vestit de groc, que no se sabia com havia aparegut en aquell petit poble escandinau.

El gemec d’un gat em va distreure. Un gat blanc, enorme, avançava cap a mi des del fons del jardí, a poc a poc. Es va enfilar al banc, al meu costat, i em va fer un mèu dolç, tancant els ulls i avançant la cara cap a mi. Volia que el toqués.

—D’on has sortit?—, li vaig dir, acaronant-lo. Es va asseure a la meva falda i va començar a fer un ronc suau, satisfet. Segur que s’havia enfilat pel mur, cobert d’enfiladisses també per l’altra banda. 

Vaig continuar llegint amb el gat al damunt. Em feia companyia. Després d’una bona estona va aixecar el cap, les orelles ben estirades, com si hagués sentit un soroll, potser algun ocell… Va saltar i va córrer cap el mur del fons del jardí, es va endinsar entre els arbustos i va desaparèixer. Vaig pensar que el veuria trepar cap amunt, però no, potser s’havia amagat en algun racó. Vaig caminar cap allà. Des de la glorieta, el mur semblava més proper, però, tot i que avançava, feia l’efecte que encara era lluny. Em vaig girar i vaig alçar la vista cap a la casa. La podia veure entre el brancam dels arbres. Darrera la finestra de la meva habitació, em va semblar que hi havia algú observant-me. Allò em va sobresaltar de debò. Vaig córrer cap a la casa i davant de la façana vaig cridar: —Qui és vostè?! Què hi fa a casa meva?!—. Però ja no el podia veure. Estava molt espantada. No sabia què fer. Volia fugir, arribar al carrer. La porta de sortida era a l’altra banda de la casa. Havia de travessar el saló per arribar al rebedor, agafar les claus del cotxe, obrir la porta principal, i sortir. Aniria a denunciar-ho. El meu mòbil era a l’habitació, així que no podria demanar ajuda per telèfon. A les cases veïnes no hi vivia ningú que em pogués ajudar. Vaig agafar aire, i vaig córrer a la desesperada cap a la sortida.

Encara no sé com vaig poder fer-ho tan ràpidament. Vaig entrar al cotxe i vaig arrencar. No vaig tancar la porta de casa, però ara no era important. Volia anar-me’n d’allà de seguida!

Espantada, ho havia deixat tot a la casa, la documentació, diners… I si algú m’estava robant en aquell moment?! Vaig anar directament a la policia local. Em van acompanyar a la casa. Primer hi van entrar ells. Eren tres agents. Un va pujar a dalt, l’altre va inspeccionar la planta baixa. El tercer es va quedar amb mi a l’entrada. No hi havia ningú i no hi van trobar signes de robatori. Tot era a lloc i no m’havien pres res. Un dels agents va començar a fer-me preguntes: —Està segura d’haver vist algú a dins de la casa? Era un home? Com anava vestit? De quina edat? Li era familiar?

Vaig anar responent: —Era un home, no sé de quina edat, no m’és familiar, l’he vist un moment, em mirava, m’ha semblat veure alguna cosa groga, però no n’estic segura…

No es podia obrir la porta del carrer des de fora sense clau, per tant no hi va entrar per allà, si és que realment algú hi havia entrat! Vaig acompanyar a dos dels agents a inspeccionar el mur del jardí per la part del darrere. La casa estava adossada a altres dues del mateix estil arquitectònic de finals del XIX, amb un gran jardí al darrere, com la meva. El mur del fons del tres jardins donava a un sender ombrívol que resseguia les vores d’un barranc frondós alçat a pocs metres d’un petit rierol. A l’altra banda vam trobar, amagada entre l’heura, una porta estreta i alta, d’arc conopial d’estil neogòtic. Semblava molt antiga. Pel forat del pany no es veia res. —Té la clau?—, em van preguntar. No, ni tan sols era conscient que existís aquella porta. Deteriorada per la part de baix, vaig pensar que potser el gat blanc havia entrat i sortit per allà. A banda d’això, no semblava que ningú hagués utilitzat aquella porta en molt de temps.

Van tornar a escorcollar tota la casa fins assegurar-se que no hi havia ningú i que totes les finestres i portes tancaven bé. Em van aconsellar que no passés una nit allà tota sola, perquè em van veure molt nerviosa.

Vaig trucar a la Marta, una amiga soltera. Encara no havia marxat de vacances i estava a Barcelona. Li va estranyar la meva inesperada trucada, però no tenia cap altre pla. Va arribar al capvespre. Eren prop de les onze i jo estava amb els nervis a flor de pell. Tancada a la cuina, atenta a tots els sorolls de la casa, quan vaig sentir el seu cotxe i va sonar el timbre vaig córrer a obrir. Era ella, amb el mòbil a la mà. Ens vam saludar, li vaig fer dos petons i vam passar al saló. Encara amb el mòbil a la mà, i assenyalant-me la pantalla de l’aparell, em va dir: Mira això, he buscat el poble a Google Earth, i aquesta casa no hi apareix, senzillament no hi apareix. Hi ha una estranya ombra velant la imatge del lloc exacte on se situa aquest edifici, entre aquests altres dos.

Vaig pensar que només em faltava això! Ara la Marta em venia amb més misteris! Per a no espantar-la, no li vaig explicar allò de l’home de la finestra.

Vam sopar, em va estar explicant què feien la resta d’amigues comunes durant les vacances i vam anar a dormir. La vaig acomodar a l’habitació del costat de la meva. Vaig ficar-me al llit, vaig agafar el llibre, observant la portada de Waterhouse.

Aquella porteta era molt semblant a la del jardí de casa els avis. El protagonista era un home vestit de groc…  de groc! Uf… m’estava marejant...

Es va obrir la porta de l’habitació de cop. Vaig fer un crit espantós. Era la Marta! —Què fas?!—

Ella es va espantar encara més que jo, amb aquell crit! Em va demanar disculpes, només volia parlar amb mi una estona.

—Saps? no trobava la casa quan he arribat al poble, i un home molt elegant, vestit de groc, ha aparegut del no-res al costat de la finestreta del cotxe i m’ha explicat molt amablement com arribar-hi. Semblava d’una altra època. M’ha semblat una mica estrany. No el coneixeràs, oi?—

Vaig sentir una música estranya, llunyana, i el mèu d’un gat. Aleshores, vaig tenir la inexplicable, urgent i terrorífica convicció que alguna cosa estava a punt de succeir, en aquella casa. Misteris...